Sé que aquest blog, originalment, està pensat per ser escrit en castellà. Diferents són les raons per fer-ho. Primer, perquè hi estic més acostumat. Segon, pot arribar a més gent. Tercer, perquè em dona la gana. Però avui es un dia diferent. Més que avui, la ocasió que em porta a escriure aquestes quatre línees.
Tots, com éssers humans que som, tenim les nostres esperançes a la vida, les notres il·lusions que ens empenyen a continuar endavant, dia a dia, en un món cada cop més dur d'enfrontar. La visió de l'infància s'esvaeix com la boira davant un nou i solejat matí. Aquella visió, en la que sempre si la sort no t'esquiva per ficar-se dintre un bar, tens els teus referents: Pare, mare, avis, tiets i molta gent que, davant la teva inocencia, creus que sempre estaran allà per vetllar per tu, que ells sempre t'ajudaran en tot el que necessitis. La protecció innata de qui ha tingut el poder de fer-te nèixer en aquest món i tots els que l'envolten per tal de cuidar-te.
Això amb el temps s'acaba i la visió del món es un altre. Però tot i això, sempre tens aquella sensació de que sempre tens als teus sers estimats aprop, vetllant per tu, i tu vetllant per ells; amb la falsa sensació de la eternitat en aquest 'status quo'.
Res més allunyat de la veritat. La vida ja s'encarrega de recordar-t'ho a base de bofetades. La vida es basa en constants canvis; moltes vegades molts d'ells són petits o il·lusionants. Una sortida amb la parella a passar el cap de setmana en un hotel d'una altra ciutat, olvidar les bombones de butà per calefacció directe, etc. I tambè tenim els canvis negatius, tambè dins d'una escala de magnituds.
No donem importància als petits canvis. Magnifiquem la importància moltes vegades dels grans canvis. Pero la vida és un compendi de canvis fins que aquesta es decideix esgotar-se, escapant-se moltes vegades com aigua que s'esmuny entre els dits de la mà, com la sorra que s'escapa pel primer petit forat que troba.
Aquest és el cas que m'impulsa avui a escriure. Tots hem tingut pèrdues, un més grans que d'altres. Jo, per exemple, ja no em queden àvies ni avis. El primer el vaig perdre fa molt de temps. Jo era molt petit i encara em costava molt entendre el concepte i també, clar, era més fàcil distreure'm del mateix. Un cop ja adult, la resta van anar desapareixent, cadascun de forma diferent. D'alguns, dolorosament, no vaig tenir oportunitat d'acomiadar-me com calia. D'altres, per fortuna, no va ser així. Amb el pas dels anys, vaig arribar a creure'm que ja havia perdut a tots els que d'aquesta generació faltaven. Què imbècil que sóc quan vull.
Ahir vaig rebre una trucada. Una vella amiga (encara que el calificatiu amb la lletra b tambè seria correcte donada la dolça naturalesa de la persona y la seva bondad) l'hi havia empitjorat el càncer i està ingresada en el hospital. Sense fer soroll, aquesta persona sempre va estar allà i mai amb una paraula fora de lloc i sense necessitar entrar en detalls, on el seu amor fluïa en cada un dels mots que, dins la sabiesa que dóna la experiència, ens feia arribar amb cada converça; fós en persona o mitjantçant les modernitats del nostre desenvolupat món.
Lluny de poder semblar el típic epitafi que es dóna als morts, doncs aquesta persona encara s'aferra al fil de la vida amb tot l'alè que és capaç de reunir... aquestes paraules les dic de tot cor. Tothom sap que jo intento dir les coses, com a mínim, com les veig; sense donar importància sobre qui em refereixi, encara que ja no estigui entre nosaltres.
De fet, a pesar d'estimar-me algunes persones, he sigut capaç de reconèixer que en molts trams de la seva existència no han obrat com calia. Això no les converteix en algú a odiar, evidentment, però el que vull deixar clar que jo no diria aquestes paraules de qui no se les mereix. I aquesta persona se les mereix.
No diré noms ni, com és evident, cognoms. No calen. No es necessari. Aquest post es nomès un sentiment, millor dit: un desig. Un desig de compartir amb més gent que han passat pel mateix. No necessito ànims. No necessito missatges de resposta.Només un mut silenci després de llegir aquestes paraules i que les feu vostres. Sempre que les recordeu, m'estareu recordant a mi, a la meva amiga (que més que amiga, és familia) i els meus sentiments; que en aquell precís instant també seran vostres.
Fins aviat, ja que res en aquest món canviant és etern.
